dijous, 17 de gener del 2002

El monòleg de les "cases intel·ligents"

[Carta oberta -i massa llarga- al "gurú" de torn de la domòtica]

No sé, és que estava pensant en tot això de la domòtica. Doncs jo no sé si a tu et passa igual, però el cert és que a mi aquest nom no m'acaba de convèncer. I això de les cases intel·ligents és que em fa com a por, ja sabem com funcionen les coses "intel·ligents", la gent segur que pensa que millor no posar-se-les a casa seva.


Me'n recordo quan vaig treballar en un edifici intel·ligent. Sempre feia massa fred o massa calor. I com que l'edifici era "intel·ligent" no et podies queixar, es veu que t'havies d'esperar a que l'edifici aprengués a ajustar-ho, que no se li podia imposar, i ja se sap que això porta temps, és de lògica ens deia el zelador, imagina't. Fixa't però que n'hi havia un que confiava en l'edifici, que estava convençut que al final comprendria les nostres necessitats. Al final van establir una bona relació, però van 'partir peres' -o 'trencar pomes' mai ho sé- al poc temps, es veu que l'edifici posava sempre l'ascensor a la planta de direcció. Deuria voler reformes.

I Automatització de cases?. El meu avi diu que ell no entraria mai en una casa automàtica, que ves a saber que et fa quan t'assentes a la tassa del wàter. Bé, aquesta opinió no té per que ser generalitzable, però és una dada.

I sistemes domèstics sona massa pràctic. Una extensió o substitució de l'home o dóna de la neteja. Sí, pot ser útil, però queda massa asèptic.

I de cases connectades a Internet en podem parlar?, Internet és una cosa que tothom anomena, que està de moda, però que també fa mandra, que costa entendre, que és molt gran, massa gran, infinita. Ja ho entenc!, Internet és un negoci impressionant!, és la revolució, canviarà totes les empreses, al 200X qui no estigui a Internet no existirà, bla bla. Que no, que no, que no veieu que internet és més senzill però alhora és molt més que tot això. És comunicació, és treure els límits d'espai i el temps, és una nova organització social, és és... Patapam!.

I dels ordinadors?, aquelles coses que es pengen, fixa't com en diuen. Allò que s'ha de configurar (configurar?, per què? pensen), aquelles coses que quan les compres ja es queden obsoletes. Que és pitjor inversió que un cotxe. Ara, si no en tens un ets un antiquat. I pobre de tu que tinguis encara un AT-compatible amb el MS-DOS i el processador de textos WordPerfect 5.1 (com el meu avi, el pobre). És que és igual que et vagi perfecte xato, necessites el Ms. Windows XPNOMEQUITTEPA i el Ms. Office 2025 Home Edition On The Rocks. Això sí, t'has d'instal·lar el service pack 666 per a que no t'entrin pel backoffice tota la colla de cucs i virus de l'internet.

Al final sembla que tot això de la tecnologia, almenys el que ens venen, és una cosa etèria, que no existeix, que és el futur, però que no acaba d’arribar al present, que ha de venir, que vindrà! segur que vindrà!, i serem feliços. Però, què passa mentrestant?, L'ordinador és una caixa estranya, el windows?, com?, se'm penja!!!. Internet em va lent, no em respon, no sé com va, hi ha masses coses, no hi ha el que busco (o no ho trobo què al final és el mateix), em fa por, em quedaré sol, no ho sé, no en sé!.

Sembla doncs que no podem usar tampoc les paraules ordinador, ni Internet, ni tecnologia. Fan por i provoquen urticària i tot.


Electrodomèstics és un nom encara pitjor que domòtica. I qui el fa servir?, la gent diu rentadora, assecadora, nevera, etc. I les rentadores no poden ser intel·ligents home, faltaria més que unes maquines que competeixen per veure qui dóna més voltes per minut siguin intel·ligents, no home no.

I programador?. La gent tremola quan sent aquesta mot. Un tècnic de poques paraules, amb el tornavís encara calent a la mà va i et diu: "Ya tiene el pogramaó instalao, es muy sensillo" --és que habitualment et parlen en aquest castellà (bé, ara et parlen també en urdú)--. I t'entrega un manual que l'has d'agafar amb pinces de brut que està. Aquells manuals desplegables que estan en trenta idiomes diferents (mai en català per suposat). Que ni els entens ni els pots tornar a plegar. Al final, arrugat el guardes al lloc de les coses que no s'han de perdre, i va i el perds. Que sembla que s'autodestrueixin, hòstia.

Massa complicat, la gent com a màxim aconsegueix programar-los una vegada i desprès intenta adaptar-se al que han programat. A casa dels meus pares en tenien un per controlar la calefacció. Estava allí penjat a la paret. Massa alt. Que per mirar-lo havies d'aixecar el cap, això ja et feia sentir inferior davant seu. Llumetes fent pampallugues, botons i més botons amb símbols estranys. Ma mare, els caps de setmana, se n'anava a dormir abans perquè feia fred. Per suposat que ella no s'atrevia a tocar-lo. I quan jo feia intenció d'investigar a veure com funcionava, em deia: “No el toquis! que es desprogramarà” -ni que estès ben programat-. “Ja mare, però és que fa fred”. “És igual fill, podria ser pitjor”.

Ni domòtica, ni ordinador, ni internet, ni tecnologia, ni tampoc electrodomèstic, intel·ligent, o programador. Està clar.

A, ni per suposat robot, que sembla que hagi de tenir vida pròpia.


Casa meva. Les cases són de maó i ciment, això ho sap tothom. Entremig hi passen canonades, cables, caixes de persiana, aïllants, etc. Però és que no es veuen, són transparents. No sé com, però quan obro una aixeta hi surt aigua, i si vull em surt calenta.

Transparent. Aquesta paraula no es que m'interessi pel seu significat literal, però si per l'ús que se li dona en termes informàtics. Quan es parla que una cosa és transparent a l'usuari, es vol dir que aquest no s'ha de procurar per aquest tema, tindrà altres preocupacions però d'això ni se n'adonarà.

Doncs tant de bo que les coses fossin més "transparents", oi?.

El que estem intentant definir ha de ser part de la casa (ben empotrat i transparent), i ha d’estar en comunió amb un mateix.


El mòbil és part d'un mateix, la gent el du sempre a sobre, quan no sap que fer el mira, mira si hi ha missatges, alguna trucada perduda potser?, juga a algun joc, és com un company!, és part d'un mateix quasi. Però, què és el que ens ven la publicitat? El mòbil és comunicació sense límits, comunicar-se és obrir-se, és el món sencer, és tenir-ho tot a l'abast. I es clar, parlar és senzill, tothom en sap, la necessitat de comunicació la tenim. A més no som lliures, treballem, hem de viure lluny per trobar una vivenda assequible, el treball ens obliga a moure'ns, la família pot estar a qualsevol lloc, un mateix pot estar a qualsevol lloc, comunicar-se com abans és complicat, el mòbil et permet comunicar-te amb qui vulguis, des de qualsevol lloc, el mòbil m'ajuda a ser jo mateix, em comunico quan vull i amb qui vull, recupero aquesta llibertat. Això sí que és clar, això és un èxit.

Anem per aquest camí doncs.


Els arquitectes s'omplen la boca de somnis, d'espais de llibertat, de moviment, de llum. La casa no només ens dóna aixopluc, igual que la roba no només ens tapa i abriga. La casa ens pot fer feliços, ens pot cansar o fins i tot ens pot deprimir. La feina de l'arquitecte és vital, la distribució la tindràs allí construïda tota la vida, inamovible, immutable. Si en una casa hi tens llum la tindràs sempre, i si no en tens no en tindràs mai. Si estàs estret, el que pot passar és que encara hi estiguis més. La importància de la casa com a part d'un mateix, ja que ens condiciona i ens influeix en l'estat d'ànim que tindrem cada dia!. La casa és una extensió de nosaltres, és nostra, és on ens sentim segurs.

Sí, sí, tot això està molt bé, però tornem als "aparells": Un rentaplats és útil, una rentadora és vital i una nevera és imprescindible. Ens estalvia temps, però no ens influeix massa en l'estat d'ànim. Tenim més temps per a nosaltres mateixos, sí però no acaba d'il·lusionar-nos el pensar en posar una rentadora de roba blanca. No deu ser aquesta la via.

Ah, i la calefacció?. Sembla que només sigui escalfor. Però proporciona alguna cosa més, i aquí surt una paraula interessant: confort.

Ni domòtica, ni ordinador, ni internet, ni tecnologia, ni electrodomèstic, ni intel·ligent, ni programador, ni robot. Però sí casa, casa meva, sí comunicació i sí confort.


Recapitulem: A casa meva em sento jo mateix. Casa meva és de maó i ciment, però la faig càlida. Vull que sigui com jo senti que ha de ser. Que s'adapti a mi, que em doni confort.. Però que sigui "transparent" si us plau!.

Bé, la "domòtica" és molt oberta i ambiciosa. Pot abraçar de tot, des de controlar persianes, a estalviar energia, engegar el reg automàtic, passant per recomanar-te plats des de la nevera, o gravar-te el programa de TV que t'agrada i no pots veure. Alguna cosa més?.


Però potser enlloc de tantes coses heterogènies, en volem menys però integrades i adaptades a casa nostra. Que no es vegi massa però que ens millori la qualitat de vida, que ens doni confort. I com ho farà?, jo no em penso aprendre piles de manuals, ni vull veure caixetes repartides per tota la casa, ni cables, ni pantalletes. Tampoc vull tenir una nevera intel·ligent que em recomani plats que no m'agraden. El reg, per favor que no se'm engegui quan estigui pel jardí, que em mullo, que no ho veu?. I la calefacció, m'agradaria si us plau que no se m'apagués quan em quedo més tard veient una peli amb anuncis, etc.

És que es tracta de dir-li a cada aparell el que ha de fer a cada moment?, i a sobre en el seu propi llenguatge?. Si és així, jo passo.

[Text respescat del gener del 2002]