Sóc una dona!?

Sí, ahir era un imbècil i avui sóc una dona.

És que, a més a més, sóc negra. Des d’avui pel matí.

En un principi m’ha sobtat més això de ser negra que el fet de ser dona. Més que res perquè el primer que he albirat ha estat la meva nova nàpia fosca, allí desenfocada enmig de la mirada (val a dir que no la tinc discreta, la bèstia olfactiva; sempre present; de fet, des del meu desenvolupament desendreçat de l’adolescència que em tapa una part de visió, el que passa és que al final ja no t’hi fixes; a no ser que se’t torni negra, és clar). Total, que m’hi he acostat les mans per tal de palpar-me-la, no fos cas que se m’hagués carbonitzat o gangrenat durant la nit, i –increïblement– tenia uns palmells rosadets com sempre. Ara, l’altra banda era ben negra, com el nas, que no em distingia ni els pelets. Definitivament, havia deixat enrere el meu to pàl·lid-Iniesta habitual.

No sabeu com de difícil és ser negra i dona. I de Reus. Sobretot quan no t’ho esperes (jo sempre havia estat de Tarragona). I així, tant de cop.

De fet, la meva dona m’ha deixat. Ha mort, de l’ensurt inicial. M’ha vist la nàpia negra i l’ha dinyat de seguida. Jo li he mostrat els palmells rosadets, per tal d’aturar-li l’espant, però no s'ho ha empassat. Ha traspassat cristianament (o musulmana. No en sé molt de religió, jo). A l’acte. Ipso facto. RIP. En pau descansi. De cos present.

Ha estat després quan he vist que també m’havia tornat pubilla, jo. Mira, m’ha fet relativitzar la recent pèrdua.

Però tot això m’ha deixat molt toveta. No sé si ha estat per la defunció o per un cuquet interior així femení que he sentit i que m’ha fet arraulir-me tota tapadeta amb la manta. No he tingut ni ganes d’explorar-me el meu nou cos sinuós i escultural (de Botero, però). M’he quedat al llit tot el matí, pensant en la robeta de la meva difunta esposa. Una primera comparació volumètrica m’ha fet sentir grassa, i m'ha insinuant insistentment que m’hauria d’aprimar per tal d’aprofitar els conjuntets més monos. Mira, tants disgustos quan m'entrava a la tenda de Custo, i ara n'estic encantada.

Ara em miro el món amb més matisos. I sóc llesta com la tinya. Com a dona us he de dir que ara sóc més espavilada, més desperta. I més neta, també. On vas a parar.

Però espera, no, la veritat és que em sento igual. De fet, jo ja menjava Kellogg’s Special K cada matí. Com a home, eh. Res de Smacks ni Frosties matussers, delicades barretes Special K em fotia! Us juro que és veritat. Coi, ves que no sigui per això el transformisme. Però i aquest to negre wengué tan elegant, d’on l’hauré tret? Jo ja era de color abans, la meitat de l’any però (vermell-"gamba de Palamós" inicialment, per convertir-me en vermell-escamarlà després de l’aftersun), així que tampoc em ve de nou.

Bé, tan se val. Ara, a procrear, tu. Que ja em toca.

Apa, salut! I black power, nenes.