Per molts anys!

Felicitats, ja t’has arrossegat per 33 llargs hiverns. Però tranquil que fins als 34 que farem d'aquí no res i que delaten que ja som grans (grans inútils), aniràs tirant.

Perquè no sé si ho saps, però cada vegada les articulacions ens grinyolen més, i els músculs que ja ni teníem ara ens comencen a penjar com pelleringues; els cabells se’ns fan blancs i gruixuts (que no semblen teus, per l’amor de Déu!), la pell se'ns va donant fins a fer-nos arruguetes de vell, i encongim! Cada dia ens encorbem més i ja no veiem més que galindons als nostres peus.

Bé, ara que la panxa no ens deixa veure el terra que trepitgem i que els cabells ens cauen –derrotats– embussant els desaigües, et desitjo moltes felicitats.

Ah, la Rita, que quasi té 34 anys la pobra, també et dóna ànims.

Ep, no m’interpretis malament, eh, que l'edat a mi no m’impressiona. Ho dic per tu.

Embús, tap, retenció.

És fantàstic quan les coses funcionen bé, eh? En canvi, no mola gens quan la pica de la cuina no desguassa. Collons, que l’altre dia vaig haver de desmuntar les canonades de sota l’aigüera i em vaig trobar de tot! Va ser absolutament terrible. Tot i que ho intento oblidar, encara tinc alguna imatge esfereïdora gravada en el meu cervell. És curiós com aquesta mena d’imatges se’t poden quedar gravades amb tot tipus de detalls escabrosos (que pots fer-hi un zoom mentalment i tot), enlloc de -que sé jo- la de la darrera delicadesa culinària que et vas agenciar, o la de les mingues d’una xicota molt ben plantada que vas veure a la platja l’altre dia. En el meu llit de mort veuré passar aquesta ‘fotografia’ de col·lapse orgànic grumollós (amb pinzellades de merda seca. Sí, hi havia com pedaços solidificats enmig de la barbàrie llefiscosa) abans que la dels meus éssers estimats, o la de les inquietes popes de la mossa banyista, ja veuràs.

Jam, block, retention.

No em facis dir perquè, però vaig haver de rememorar l’experiència en anglès, també. Tot i que en la llengua de Shakespeare no fot tan de fàstic, no? Ves per on.

(..)

But, in fact, the most shocking experience of my life was not much time ago.

The day begun as usually: alarm clock yells at me, I ignore it, later I get up and let it rest in peace, shower, breakfast, etc. In short, not even a single sign of what was about to happen.

I would enter the kitchen, as usually (a standard room equipped with sharp knives, microwave machinery, gas pipes, high voltage electrical appliances, and expired food; anyway, a lot of dangers). Then, I’d face the sink, open the faucet, and no water emptied... The nightmare had already begun!

A massive amount of lumpy retained filthy waste (and other miscellaneous crap, including pieces of solidified "dry dirt") was found into the drainpipe. I’ve never seen such an organic collapse, and I’ll never forget it.

But that’s a different story.