Amor caní

Tinc una mala memòria d’elefant, jo. Però el que sí recordo perfectament, és que els nostres veïns tenien una gossa caçadora, de raça, i nosaltres un gos pastor que era paradigma de la barreja ètnica. Bé, el nostre gos, a més a més de ser multicultural i negre, era espavilat com una guineu. El paio ja era conegut i temut àmpliament per les contrades com a mascle reproductor (duia una vida molt desenfrenada i liberal). No passava un mes que no l’enganxàvem ben enganxat (valgui la redundància) a una bonica pubilla canina delerosa pel nostre Don Joan (Andreu, es deia).Doncs els nostres veïns es veu que volien fer criar a la seva gossa de marca per tal de treure uns calerons extra (o per pur conservacionisme), amb uns cadellets d’etiqueta. Però el nostre can indocumentat, molt avesat al sexe, ensumava abans que ningú el moment de merèixer de la mossa caçadora i saltava, amb una força inusitada, la tanca que ens separava (cada vegada més alta i fortificada), se la tirava i tornava a casa exultant. Els veïns, és clar, venien emprenyats i ens fotien la cavalleria per sobre. Mentrestant, l’Andreu, satisfet com una mala cosa, dormia el son dels triomfadors totalment aliè a la polèmica que les seves aventures romàntiques desfermaven un cel rere l’altre.

La veritat és que tenien un idil·li aquells dos, només es pot qualificar de passió i, fins i tot, d’amor allò. Dos gossos, un destí.

PS: Com sempre, qualsevol semblança amb la realitat és pura.... veritat (bé, excepte això últim de l’“amor”. Tots sabem que els gossos només estimen als seus amos).

Nadal no more

Amigues! Això potser us sorprendrà... però es fa saber que el Nadal del 2008 ja ha passat! Igual de passat que els torrons oberts que guardeu embolicadets a la nevera i aquella resta de pota de pernil esquelètica que encara teniu exposada a la cuina. No, no us els menjareu pas, ja! I no, tampoc escureu tant l’os del pernilaco, que ja no dóna de si! Llenceu les rampoines nadalenques, per l’amor de Déu.