El “feiscul”, com l’anomena –amb profunda animadversió– un anacoreta d’amistat que tinc. El paio és enginyer superior informàtic rural. Viu en un poblet mig aïllat (on només s’hi pot arribar per autopista), en una caseta de pedra que va refent de mica en mica amb les seves pròpies mans; les mans rudes d’un programador immoderat.
Té antena wi-fi, però és anarquista digital, ell. A voltes nihilista. Li fascina Internet però li té molta tírria també, molta. Tanta que els dilluns pel matí s’enfoca la càmera web al seu cul pelut i emet ininterrompudament com a mostra de protesta. De tant en tant desprèn senyals sonors desagradables i riu. D’això en dirien una performance ara, i es podria fer famós i tot, però per ell no és més que un “calvo” a la cara de les corporacions internàutiques. Sense més artefactes.
És tan radical, el tio, que ha de fer servir una identitat falsa quan es connecta als PC’s, ja que els antivirus el tenen del tot clissat.
Per mi que ha estudiat informàtica per tal de destruir-la des de dins. Ves que no estigui darrera dels talls que, de tant en tant, ens desconnecten del nostre món principal, Internet. Me'l puc imaginar, perfectament, escapçant el cable del ramal català de la Xarxa i cagant-s’hi a sobre. Coi, que la vida ens penja d’un fil, anarcobèstia.
No, la veritat, l'única veritat, és que mentre tots estem berenant les cookies del nostre senyor Google, ell va vivint harmoniosament amb el seu cos (molt més que nosaltres), i quan aquest li demana ventositats, ell les hi proporciona jovialment. Sortosament en queda un, almenys, que no està subjecte a aquesta societat malalta que ens prohibeix manifestacions totalment naturals com aquestes, però que, per altra banda, ens incita a explicar les nostres intimitats a la xarxa. Reivindiquem l’anonimat naturista, si senyor.
Però potser m’he desviat del tema.
PD: Qualsevol semblança amb la realitat és pura veritat.
