Fantàstic el Bicing, eh! Quina gran cosa.
Ara que, el nom el deu haver posat el mateix hortera que el del “Vueling”, clar. Va no, que no està tan malament.
I com mola ser un biopijo, tu. Vas tot ufanós per la ciutat amb una cara d’ecologista que no pots amb ella. Et mires els cotxes contaminants i penses, “però què marrans que sou! En canvi, jo, en bici sóc més guapo i tot”.
Però és clar, abans l’has de trobar, la bici. L’altre dia em vaig recórrer mitja Barcelona fins a trobar una parada amb un vehicle full-equip (és a dir, amb tot el tema cargols, rodes, cadena i cistelleta a lloc).
El colmo va ser que a la parada número dos em vaig trobar amb un altre biopijo que buscava tema. I allí estàvem els tres: la parada buida, el biopijo, i jo (un altre bioburro d’aquests). Per moments, Barcelona s’anava fent petita a mesura que se’ns estarrufaven les ales de biopajarus en recerca de bici femella (vull dir, vermella). Vam escopir a terra, com a les portes del Saloon (bé, a mi se’m va quedar la baba penjant del llavi, però vaja). I allí va començar el joc de veure qui troba la propera bici. Fas veure que vas cap a una parada, i pam! Et fots a córrer a base de bé cap a la de l’altre cantó; o bé dissimules fent veure que això de la bici no va amb tu, que només miraves per curiositat i que, en realitat, a tu només et van els tricicles verds.
Bé, després d’unes maniobres per treure-me’l de sobre, inicio el vol rasant cap a la propera estació. I tatxan! Detecto la presa. Una sola bici i 19 llocs buits al voltant. Quin caramelet, tu. M’aturo al semàfor (tampoc era qüestió de morir esclafat allí mateix), i quan ja em trobo creuant, a 2 metres de la bici més mona que havia vist mai, va i m’apareix l’altre biopijo d’entremig d’uns arbustos, i s’abraona contra el pal-plafó de la parada per passar la seva targeteta bicing superguai abans que la meva. I sí, s’endu el gat a l’aigua davant dels meus nassos. Es calça la bici i mentre s’allunya m’espeta un “Sorry amigo” que em fa una gràcia que encara me'n ric de la gràcia que em fa. Però és clar, el paio era un estranger cosmopolita, ben plantat, vestit de “moderniqui” i amb aquesta vessant de biopijo, que no vaig poder fer més que admetre que se la mereixia més que jo, un trist català emprenyat que no cal que dugui l'adhesiu del burro, perquè ja és un burro tot ell. Què havia de fer. Res, arronsar les espatlles i girar cua.
Però al final vaig aconseguir una bici, sí. Em cordo bambes, cinturó i jaqueta, em creuo la bandolera, i prenc fermament el manillar; poso peu dret al pedal dret i peu esquerra al pedal esquerra, com toca; faig un reconeixement visual; i m’impulso! M’impulso amb força! I corro, navego, solco per l’acera amb els cabells voleiant. “Que sostenible que sóc, collons!”, volia cridar. Però no sé, quan portava dos metres vaig percebre que alguna cosa no rutllava. La bici semblava no voler anar al meu ritme. Una bicing cansina, pensava. I aleshores em vaig decidir a pedalar amb més força. “Veuràs tu, maca” vaig murmurar. Les meves cames, amunt i avall, es movien a un ritme frenètic, talment com pistons d'un motor d'explosió. Un ritme però, inversament proporcional a la velocitat que adquiria. Les meves cames, al llindar del desmembrament, ja no podien ni seguir els pedals, que em volien deixar enrere els cabrons. I Plof! Quan finalment vaig caure a terra (lateralment, desplomat), encara pedalava jo.
D’això, comproveu sempre que la cadena estigui a lloc, feu-me el favor.
Bé, val a dir que finalment vaig aconseguir una altra bici en condicions. No sense abans haver intentat arrabassar el tricicle d’un nano torracollons que passava per allí mofant-se de la meva desgràcia. Que cabrons els nens, per cert.
Però passat el tràngol inicial, el trajecte va ser fantàstic, sí senyor. Era el rei de la carretera.
Això sí, quan l'Indurain que portes dins descavalca de la merdeta de bici de rodes petites que dus a sota, els quàdriceps se’t foten durs com a roques. I sues! Sues a dojo com un garrí. Camines rígid com en Robocop i sues com un porc engreixat amb Clembuterol. És fantàstic. Aquella cara de biopijo que et feia més guapo i tot se’t cau per terra i rodola pel bell mig de la calçada fins que, a la sortida d’un semàfor, mitja Barcelona motoritzada et passa per sobre sense contemplacions. Primer t’aixafen ciclomotors amb casc de Calimero (inclosa una “Derbi Variant - Campeona del Mundo”), després motos i motos amb sidecar, passant per cotxes, cotxassos, cotxes oficials, camionetes, camionets, camions, tràilers, autobusos, autocars, i finalment un microcotxe pelacanyes d’aquells sense carnet.
I allí estàs tu. Que no pots ni acostar-te a menys de 100 metres de la gent “civilitzada”. I és clar, ves a explicar-los que si ets super-guai i mega-modern i que si no contamines i tot això. Però que a canvi, tens la cara morada de congestionat que vas, que dus una capa de 4kg de pol·lució que has anat recollint mentre circulaves darrera de l’autobús dels collons, que et mous com l’Al Gore (per cert, heu vist que embotit que està el tio? Està apretat en sí mateix. És que és gros i apretat, no sé) i que fots una pudor que espanta al més deixat dels homeless.
Jo proposo, què sé jo, un Rexona gegant que et polvoritzi de dalt a baix. O que fotin unes dutxetes al costat de cada parada, tu. No sé, trobo que fomentaria la neteja, els bolets, i les relacions socials. Tot i que potser haurien de posar-li una ve baixa al davant del nom, no? I deixar-ho en “vicing”.
Com diria l’“Espin”, això és el retrofuture! Una onada d’“humanitat” està a punt d’envair les nostres ciutats. Tornem a l’era de la catipén, sí senyor!
Visca el bicing!
