Amor caní

Tinc una mala memòria d’elefant, jo. Però el que sí recordo perfectament, és que els nostres veïns tenien una gossa caçadora, de raça, i nosaltres un gos pastor que era paradigma de la barreja ètnica. Bé, el nostre gos, a més a més de ser multicultural i negre, era espavilat com una guineu. El paio ja era conegut i temut àmpliament per les contrades com a mascle reproductor (duia una vida molt desenfrenada i liberal). No passava un mes que no l’enganxàvem ben enganxat (valgui la redundància) a una bonica pubilla canina delerosa pel nostre Don Joan (Andreu, es deia).Doncs els nostres veïns es veu que volien fer criar a la seva gossa de marca per tal de treure uns calerons extra (o per pur conservacionisme), amb uns cadellets d’etiqueta. Però el nostre can indocumentat, molt avesat al sexe, ensumava abans que ningú el moment de merèixer de la mossa caçadora i saltava, amb una força inusitada, la tanca que ens separava (cada vegada més alta i fortificada), se la tirava i tornava a casa exultant. Els veïns, és clar, venien emprenyats i ens fotien la cavalleria per sobre. Mentrestant, l’Andreu, satisfet com una mala cosa, dormia el son dels triomfadors totalment aliè a la polèmica que les seves aventures romàntiques desfermaven un cel rere l’altre.

La veritat és que tenien un idil·li aquells dos, només es pot qualificar de passió i, fins i tot, d’amor allò. Dos gossos, un destí.

PS: Com sempre, qualsevol semblança amb la realitat és pura.... veritat (bé, excepte això últim de l’“amor”. Tots sabem que els gossos només estimen als seus amos).

Nadal no more

Amigues! Això potser us sorprendrà... però es fa saber que el Nadal del 2008 ja ha passat! Igual de passat que els torrons oberts que guardeu embolicadets a la nevera i aquella resta de pota de pernil esquelètica que encara teniu exposada a la cuina. No, no us els menjareu pas, ja! I no, tampoc escureu tant l’os del pernilaco, que ja no dóna de si! Llenceu les rampoines nadalenques, per l’amor de Déu.

Crònica des de Sagittarius A

Una mena d’esfínter nasal supermassiu s’estaria desplaçant a una gran velocitat –més que fulgurant– (o sigui, quatre milions de vegades més ràpid que el gnom aquell que ja era “7 veces más rápido que tu”) pel centre de la galàxia.

Ens expliquen que aquesta cosa descontrolada (encara no identificada, però que vola i no té ales) estaria devorant matèria (sense concretar) i, el que és pitjor, estaria estripant núvols de gas al seu pas també.

Encara no es pot apreciar si és mascle o femella perquè resulta que la longitud d’ona s’extingeix, llastimosament, pel camí. Això sí, en l’espectre visible se li aprecia un ample de banda considerable. Que no és d'antimatèria, precisament.

En aquests mateixos instants s’estan mesurant les grans quantitats de gasos i pols que envolten l’objecte aquest supernassiu, tot i que les quatre fulguracions majors que ha desprès compliquen l’accionament de la “manivela” del telescopi (l’explicació és molt senzilla, les ones submil·limètriques no poden travessar la supernova, sinó serien absorbides per un temut forat marró).

Això sí, tal i com preveien els gastrònoms (aquí han estat fins, s’ha de reconèixer), les fulguracions són més que quàntiques i emeten radiacions infraroges, tot i que una hora i mitja més tard es converteixen –per desgràcia– en freqüència modulada.

De moment no ens hem de preocupar, diuen els experts, però si deu mil peta trilions és una xifra astronòmica, millor que palanquegem les finestres.

Sóc una dona!?

Sí, ahir era un imbècil i avui sóc una dona.

És que, a més a més, sóc negra. Des d’avui pel matí.

En un principi m’ha sobtat més això de ser negra que el fet de ser dona. Més que res perquè el primer que he albirat ha estat la meva nova nàpia fosca, allí desenfocada enmig de la mirada (val a dir que no la tinc discreta, la bèstia olfactiva; sempre present; de fet, des del meu desenvolupament desendreçat de l’adolescència que em tapa una part de visió, el que passa és que al final ja no t’hi fixes; a no ser que se’t torni negra, és clar). Total, que m’hi he acostat les mans per tal de palpar-me-la, no fos cas que se m’hagués carbonitzat o gangrenat durant la nit, i –increïblement– tenia uns palmells rosadets com sempre. Ara, l’altra banda era ben negra, com el nas, que no em distingia ni els pelets. Definitivament, havia deixat enrere el meu to pàl·lid-Iniesta habitual.

No sabeu com de difícil és ser negra i dona. I de Reus. Sobretot quan no t’ho esperes (jo sempre havia estat de Tarragona). I així, tant de cop.

De fet, la meva dona m’ha deixat. Ha mort, de l’ensurt inicial. M’ha vist la nàpia negra i l’ha dinyat de seguida. Jo li he mostrat els palmells rosadets, per tal d’aturar-li l’espant, però no s'ho ha empassat. Ha traspassat cristianament (o musulmana. No en sé molt de religió, jo). A l’acte. Ipso facto. RIP. En pau descansi. De cos present.

Ha estat després quan he vist que també m’havia tornat pubilla, jo. Mira, m’ha fet relativitzar la recent pèrdua.

Però tot això m’ha deixat molt toveta. No sé si ha estat per la defunció o per un cuquet interior així femení que he sentit i que m’ha fet arraulir-me tota tapadeta amb la manta. No he tingut ni ganes d’explorar-me el meu nou cos sinuós i escultural (de Botero, però). M’he quedat al llit tot el matí, pensant en la robeta de la meva difunta esposa. Una primera comparació volumètrica m’ha fet sentir grassa, i m'ha insinuant insistentment que m’hauria d’aprimar per tal d’aprofitar els conjuntets més monos. Mira, tants disgustos quan m'entrava a la tenda de Custo, i ara n'estic encantada.

Ara em miro el món amb més matisos. I sóc llesta com la tinya. Com a dona us he de dir que ara sóc més espavilada, més desperta. I més neta, també. On vas a parar.

Però espera, no, la veritat és que em sento igual. De fet, jo ja menjava Kellogg’s Special K cada matí. Com a home, eh. Res de Smacks ni Frosties matussers, delicades barretes Special K em fotia! Us juro que és veritat. Coi, ves que no sigui per això el transformisme. Però i aquest to negre wengué tan elegant, d’on l’hauré tret? Jo ja era de color abans, la meitat de l’any però (vermell-"gamba de Palamós" inicialment, per convertir-me en vermell-escamarlà després de l’aftersun), així que tampoc em ve de nou.

Bé, tan se val. Ara, a procrear, tu. Que ja em toca.

Apa, salut! I black power, nenes.

El Facebook

El “feiscul”, com l’anomena –amb profunda animadversió– un anacoreta d’amistat que tinc. El paio és enginyer superior informàtic rural. Viu en un poblet mig aïllat (on només s’hi pot arribar per autopista), en una caseta de pedra que va refent de mica en mica amb les seves pròpies mans; les mans rudes d’un programador immoderat.

Té antena wi-fi, però és anarquista digital, ell. A voltes nihilista. Li fascina Internet però li té molta tírria també, molta. Tanta que els dilluns pel matí s’enfoca la càmera web al seu cul pelut i emet ininterrompudament com a mostra de protesta. De tant en tant desprèn senyals sonors desagradables i riu. D’això en dirien una performance ara, i es podria fer famós i tot, però per ell no és més que un “calvo” a la cara de les corporacions internàutiques. Sense més artefactes.

És tan radical, el tio, que ha de fer servir una identitat falsa quan es connecta als PC’s, ja que els antivirus el tenen del tot clissat.

Per mi que ha estudiat informàtica per tal de destruir-la des de dins. Ves que no estigui darrera dels talls que, de tant en tant, ens desconnecten del nostre món principal, Internet. Me'l puc imaginar, perfectament, escapçant el cable del ramal català de la Xarxa i cagant-s’hi a sobre. Coi, que la vida ens penja d’un fil, anarcobèstia.

No, la veritat, l'única veritat, és que mentre tots estem berenant les cookies del nostre senyor Google, ell va vivint harmoniosament amb el seu cos (molt més que nosaltres), i quan aquest li demana ventositats, ell les hi proporciona jovialment. Sortosament en queda un, almenys, que no està subjecte a aquesta societat malalta que ens prohibeix manifestacions totalment naturals com aquestes, però que, per altra banda, ens incita a explicar les nostres intimitats a la xarxa. Reivindiquem l’anonimat naturista, si senyor.

Però potser m’he desviat del tema.

PD: Qualsevol semblança amb la realitat és pura veritat.

Per molts anys!

Felicitats, ja t’has arrossegat per 33 llargs hiverns. Però tranquil que fins als 34 que farem d'aquí no res i que delaten que ja som grans (grans inútils), aniràs tirant.

Perquè no sé si ho saps, però cada vegada les articulacions ens grinyolen més, i els músculs que ja ni teníem ara ens comencen a penjar com pelleringues; els cabells se’ns fan blancs i gruixuts (que no semblen teus, per l’amor de Déu!), la pell se'ns va donant fins a fer-nos arruguetes de vell, i encongim! Cada dia ens encorbem més i ja no veiem més que galindons als nostres peus.

Bé, ara que la panxa no ens deixa veure el terra que trepitgem i que els cabells ens cauen –derrotats– embussant els desaigües, et desitjo moltes felicitats.

Ah, la Rita, que quasi té 34 anys la pobra, també et dóna ànims.

Ep, no m’interpretis malament, eh, que l'edat a mi no m’impressiona. Ho dic per tu.

Embús, tap, retenció.

És fantàstic quan les coses funcionen bé, eh? En canvi, no mola gens quan la pica de la cuina no desguassa. Collons, que l’altre dia vaig haver de desmuntar les canonades de sota l’aigüera i em vaig trobar de tot! Va ser absolutament terrible. Tot i que ho intento oblidar, encara tinc alguna imatge esfereïdora gravada en el meu cervell. És curiós com aquesta mena d’imatges se’t poden quedar gravades amb tot tipus de detalls escabrosos (que pots fer-hi un zoom mentalment i tot), enlloc de -que sé jo- la de la darrera delicadesa culinària que et vas agenciar, o la de les mingues d’una xicota molt ben plantada que vas veure a la platja l’altre dia. En el meu llit de mort veuré passar aquesta ‘fotografia’ de col·lapse orgànic grumollós (amb pinzellades de merda seca. Sí, hi havia com pedaços solidificats enmig de la barbàrie llefiscosa) abans que la dels meus éssers estimats, o la de les inquietes popes de la mossa banyista, ja veuràs.